El poble, a mercè de l’enemic

1 El Senyor em digué:

– Ni que Moisès i Samuel es presentessin davant meu, no em decantaria a favor d’aquest poble.Treu-me aquest poble del davant, que se’n vagin.

2 Si et pregunten: “On anirem?”, digues-los: “Això respon el Senyor:

»El qui ha d’anar a la pesta,

hi anirà,

el qui ha d’anar a l’espasa,

hi anirà,

el qui ha d’anar a la fam,

hi anirà,

el qui ha d’anar a l’exili,

hi anirà.

3 Els deixaré a mercè

de quatre menes de flagells:

de l’espasa, que els matarà;

dels gossos, que s’enduran

els seus cadàvers;

dels ocellots i dels animals feréstecs,

que els devoraran

i no en deixaran res.

Ho dic jo, el Senyor.

4 »Faré que siguin un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra,per culpa de Manassès, fill d’Ezequies, rei de Judà, per tot el que ell va fer a Jerusalem.

5 »Qui tindrà pietat de tu, Jerusalem?

Qui et planyerà?

Qui es desviarà del camí

per saber com te trobes?

6 Ets tu qui m’ha abandonat

i s’ha fet enrere;

però ara, cansat de desdir-me’n,

he aixecat la mà contra tu

per destruir-te.

Ho dic jo, el Senyor.

7 Us he ventat amb la pala

en cada ciutat del país.

He extingit el meu poble,

l’he deixat sense fills,

però ells no han canviat de conducta.

8 Les seves viudes són més nombroses

que els grans de sorra

de la vora de la mar.

Ara envio contra elles

mares de joves guerrers,

gent que les espoliï en ple migdia.

Tot d’una he fet caure

sobre Jerusalem

desordre i confusió.

9 La mare de set fills

defalleix i perd l’alè.

Encara de dia, se li pon el sol:

està coberta

de confusió i d’ignomínia.

I als qui resten, els deixaré encara

a mercè de l’espasa de l’enemic.

Ho dic jo, el Senyor.”

Confessions de Jeremies (II)

10 Ai de mi, mare meva!

Per què em vas infantar?

Sóc un home de plets i de querelles

arreu del país.

No he prestat ni manllevat,

però tothom em maleeix.

11 El Senyor diu: «Et juro que pel teu bé

et deslligaré les cadenes.

Et juro que en temps

de desastres i infortunis

faré que els enemics

et vinguin a trobar.

12 Per ventura el ferro dolç

podria trencar

l’acer trempato el bronze?

13 Però a tu, Judà,

en paga pels teus pecats,

t’abandonaré al pillatge

per tot el teu territori,

amb els teus tresors i riqueses,

14 i et sotmetré als teus enemics

en un país que no coneixes,

perquè s’ha encès

el foc del meu enuig

i cremarà contra vosaltres.»

15 Senyor, tu ho saps:

recorda’t de mi i protegeix-me,

fes-me justícia

contra els qui em persegueixen.

No retinguis el teu enuig:

sàpigues que per tu suporto ultratges.

16 Quan m’arribava la teva paraula,

jo la devorava:

ella ha estat el goig

i l’alegria del meu cor.

Jo porto el teu nom,

Senyor, Déu de l’univers.

17 No m’he reunit mai amb les colles

que es diverteixen fent festes.

M’has obligat a quedar-me tot sol,

ple del teu enuig fins dalt de tot.

18 Per què el meu dolor es fa etern

i no se’m vol tancar

la ferida enverinada?

Has estat per a mi una font enganyosa

d’aigües incertes.

19 Això m’ha respost el Senyor:

«Si tornes, et deixo tornar;

continuaràs al meu servei.

I si destries allò que val

del que no té valor,

jo parlaré per la teva boca:

ells acabaran tornant a tu,

i no pas tu a ells.

20 Enfront d’aquest poble, jo faré de tu

una muralla de bronze inexpugnable:

lluitaran contra tu

però no et venceran.

Jo seré al teu costat

per salvar-te i per alliberar-te.

T’ho dic jo, el Senyor.

21 T’alliberaré de les mans dels malvats,

et rescataré

de les urpes dels violents.»