1 Series com un foc

que encén la garriga

o que fa bullir l’aigua.

Així els teus enemics sabrien qui ets:

al teu davant les nacions tremolarien,

2 quan fessis prodigis

inesperats i terribles.

Baixaries, i les muntanyes

es fondrien davant teu.

3 Mai no s’ha sentit a dir;

cap orella no ha sentit

ni cap ull ha vist mai

un altre Déu, fora de tu,

que afavorís així

els qui confien en ell!

4 Però ara has colpit

els qui amb goig obraven el bé

i es recordaven dels teus camins.

Tu t’has irritat

i nosaltres ens hem desviat,

per més que seguir-te

era sempre la nostra salvació.

5 Tots som ara com gent impura,

les nostres bones obres són

com una roba tacada d’impureses.

Ens hem marcit com la fulla caiguda

i les nostres culpes

se’ns emporten com el vent.

6 Ningú no invoca el teu nom

ni es desvetlla per recórrer a tu.

Ens amagues la teva mirada

i permets que ens fonguem

per les nostres culpes.

7 Però malgrat tot, Senyor,

tu ets el nostre pare.

Nosaltres som l’argila,

i tu, el terrisser:

tots som obra de les teves mans.

8 No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem,

no et recordis per sempre

de les nostres culpes.

Mira’ns:

tots nosaltres som el teu poble.

9 Les teves ciutats santes

són un desert,

Sió està despoblada,

Jerusalem és una desolació.

10 El foc ha consumit

el temple sant, la nostra glòria,

on et lloaven els nostres pares.

Allò que més estimàvem

és ara una ruïna.

11 ¿Callaràs, Senyor, veient tot això?

¿Ens afligiràs en silenci, sense mida?