Desè poema de Job

1 Job continuà així el seu discurs:

Sóc innocent

2 Pel Déu vivent, que em nega la justícia,

pel Totpoderós, que m’omple d’amargor,

3 juro que, mentre em quedi un glop de vida

i conservi als meus narius l’alè de Déu,

4 els meus llavis no diran res d’injust

ni amb la llengua trairé la veritat!

5 Lluny de mi donar-vos la raó!

Defensaré la meva innocència mentre visqui.

6 M’aferro fermament a la meva justícia,

cap dels meus dies no increpa el meu cor.

7 Que el meu enemic acabi com l’impiu,

i el qui s’alça contra mi, com el malvat!

8 Quina esperança té l’impiu

quan Déu li talla el fil de la vida?

9 ¿Escolta Déu el seu clam

quan l’angoixa li cau al damunt?

10 Si hagués fruït del Totpoderós,

hauria invocat Déu en tot moment.

Conec el destí del malvat

11 Jo us mostraré el poder de Déu,

no vull amagar els designis del Totpoderós.

12 I si tots vosaltres ja els heu comprovat,

per què feu sermons sense sentit?

13 Aquestaés la sort que Déu reserva al malvat,

l’herència que el tirà rep del Totpoderós:

14 si té molts fills, l’espasa els matarà;

no tastarà el pa la seva descendència.

15 La pesta enterrarà els supervivents,

i les viudes no els podran ni plorar.

16 Encara que acumuli plata com la pols

i amuntegui vestits com qui apilona argila,

17 serà el just qui es posarà aquesta roba,

el fidel, qui fruirà d’aquella plata.

18 Construeix la seva casa com un capoll d’arna,

com la cabana que es fa un guardatermes.

19 S’adorm ric, però és ja el final:

quan obre els ulls, tot s’ha esfumat.

20 El terror l’atrapacom la riuada,

de nit se l’emporta un temporal.

21 El vent de llevant l’alça i l’empeny,

l’arrenca de casa seva amb violència,

22 el sacseja sense compassió,

mentre ell intenta d’evitar els seus embats;

23 li cauen al damunt els seus cops,

xiula darrere seu onsevulla que es trobi.