Quart poema de Job

1 Job va replicar:

Tot el que dieu, ja ho sé

2 Sou ben bé uns pous de ciència!

Amb vosaltres morirà la saviesa!

3 Però jo també tinc seny, com vosaltres;

no em considero pas més ximple.

¿Qui no coneix arguments com els vostres?

4 Sóc la riota dels amics

quan clamo al Déu que abans sempre em responia:

un home just i honratés la riota!

5 «Trepitgeu el desventurat!»,

crida la gent que viu tranquil·la

però fa caure els qui trontollen.

6 Cert, són segures les coves dels lladres,

estan tranquils els qui provoquen Déu

i els qui volen utilitzar-lo.

7 Pregunta, doncs, a les bèsties i t’instruiran,

o bé als ocells, i seràs instruït.

8 Parla amb la terra i aprendràs,

t’ho explicaran els peixos de la mar.

9 ¿Qui no sap, d’entre tots ells,

que «és la mà del Senyor qui ho ha fet»?

10 Ell té a la mà tots els vivents

i l’alè de tots els homes.

11 Diu el proverbi:«L’oïda distingeix paraules,

com el paladar un bon plat.

12 Les persones grans tenen seny,

en els vells hi ha experiència.»

13 Però és en Déu que hi ha consell i intel·ligència,

la saviesa i el poder per a actuar.

14 Allò que ell ensorra, ja no es restaura;

a l’home que ell tanca, ningú no l’obre.

15 Reté les aigües i ve la secada,

les deixa lliures i capgiren la terra.

16 Són d’ell la força i l’encert;

té a la mà el seduït i el seductor.

17 Fa divagar els consellers

i embulla el parer dels jutges.

18 Treu l’autoritat als reis

i els faixa amb roba d’esclau.

19 Fa divagar els sacerdots

i abat els qui sempre manen.

20 Treu la paraula als grans oradors

i lleva el seny als ancians.

21 Deshonra la gent il·lustre

i deixa indefensos els valents.

22 Treu a la claror el cor de les tenebres,

fa sortir a la llum la fosca de la mort.

23 Engrandeix les nacions, i després les aniquila;

eixampla els pobles, i més tard els deporta.

24 Fa perdre el seny als dirigents,

els esgarria per un desert sense camins:

25 van a les palpentes, sense llum,

els fa tentinejar com embriacs.